Silver Anima

Poeta, diplomàtica i pedagoga. Lucila Godoy Alcayaga, més coneguda com a Gabriela Mistral, va ser la primera dona iberoamericana i la segona persona de Llatinoamèrica a guanyar un Premi Nobel de Literatura. El va rebre l'any 1945, vint-i-sis anys abans de Pablo Neruda. amor en la seva trajectòria .

Si són amants d'aquest gènere, poden incloure alguns versos de la poesia de Gabriel en els seus vots nupcials, en el discurs de recent casats, en les targetes d'agraïment o, simplement , dedicar-se un poema d'amor de Gabriela Mistral en un dia especial.

Per als vots nupcials

VP Fotografia

Dóna'm la mà

Aquest poema expressa un profund amor que és correspost i que es projecta en el temps, de manera incondicional. Poden prendre alguns versos d'aquest poema de Gabriela Mistral per incorporar entre els seus vots matrimonials.

dona'm la mà i m'estimaràs.

Com una sola flor serem,

com una flor, i res més ...

El mateix vers cantarem,

al mateix pas ballaràs.

Com una espiga ondularem,

com una espiga, i res més. Rosa i joEsperança;

però el teu nom oblidaràs,

perquè serem una dansa

al turó i res més...

Amaga'm

Aquest poema de Gabriela Mistral és més llarg, encara que aquests versos potser siguin els més adequats per pronunciar en els vots. “Amaga'm” està dedicat al gran amor de la vida i manifesta el desig d'estar amb aquesta persona per sempre.

Beu-me! Fes-me una gota de la teva sang, i

pujaré a la teva galta, i hi seré

com la pinta vivíssima al full de la

vid. Torna'm el teu sospir, i pujaré

i baixaré del teu pit, m'enredaré

en el teu cor, sortiré a l'aire per tornar

a entrar. I estaré en aquest joc

tota la vida.

Jo no tinc soledat

Aquesta obra de Gabriela Mistral és una altra bona opció per a incloure als seus vots nupcials. I és que no importa el que esdevingui al voltant (si escau, el context era la postguerra), no hi haurà soledat mentre es compti amb aquesta persona especial. És el que busca transmetre Gabriela Mistral en aquest poema de l'ànima i l'amor universal>

Però jo, la que et bressol,

jo no tinc soledat!

És el cel desemparament

si la Lluna cau al mar.

Però jo, la que teestreta,

jo no tinc soledat!

És el món desemparament

i la carn trista va.

Però jo, la que t'oprimeix,

jo no tinc solitud!

Pel discurs

Darío & Mariana

De les cartes a Doris Dana

Gabriela Mistral va mantenir una íntima relació amb el seu marmessor, la nord-americana, Doris Dana, amb la qual va intercanviar milers de cartes entre 1948 i 1957. Una correspondència carregada d'emotivitat i passió que podran prendre a l'hora d'escriure el seu discurs de casats recents. Tu ignores la profunditat del meu enllaç amb tu. Dóna'm temps, dóna'm-ho, per fer-te una mica feliç. Tingues-me paciència, espera a veure ia sentir el que tu ets per a mi.

-Potser va ser una bogeria molt gran entrar en aquesta passió. Quan examino els primers fets, jo sé que la culpa va ser enterament meva.

-Tinc per a tu en mi moltes coses subterrànies que tu encara no veus (…) El subterrani és el que no dic. Però t'ho dono quan et miro i et toco sense mirar-te.

Només voldria

En aquest poema de Gabriela Mistral, la Premi Nobel parla de l'amor més profund i de la necessitat de ser part d'aquesta altra persona. No pas les 24 hores, com es llegeix en un vers, però sí a un nivell integral.

Només voldria ser un delsmotius del teu somriure, potser un petit pensament de la teva ment durant el matí o potser un bonic record abans de dormir… Només voldria ser algú que volguessis tenir al teu costat, potser no durant tot el dia, però d'una manera o altra, viure en tu.

Poemes per dedicar

Estudi CC

Amor, amor

La poetessa exposa l'amor en aquests versos com una destinació ineludible. L'amor simplement s'imposa i no hi ha com tancar la porta a aquest sentiment que tot ho transforma> batega viu en el sol i s'arreba a la pineda.

No et val oblidar-ho com al mal pensament:

hauràs d'escoltar!

Parla llengua de bronze i parla llengua d'au,

precs tímids, imperatius d'estimar.

No et val posar-li gest audaç, nas greu:

ho hauràs d'allotjar!

Gasta traces de propietari; no li estoven excuses.

Esquinça gots de flor, hiende la fondo glacera.

No et val dir-li que albergar-ho refuses:

ho hauràs d'allotjar!

Té argúcies subtils a la rèplica fina,

arguments de savi, però en veu de dona.

Ciència humana et salva, menys ciència divina:

li hauràs decreure!

Et tira vena de lli; tu la vengui toleres;

t'ofereix el braç càlid, no li saps fugir.

que això para a morir!

Jo canto el que tu estimaves

En aquest poema Gabriela Mistral recorre a la veu com a imatge d'un itinerari de pistes que l'ésser estimat ha de seguir per trobar-la. Mostra un camí segur per al retrobament. 11>

per si te'n recordes del món que vas viure,

al capvespre jo cant, ombra meva.

Jo no vull emmudir, vida meva.

Com sense el meu crit fidel em trobaries?

Quin senyal, quin em declara, vida meva?

Sóc la mateixa que va ser teva, vida meva.

Ni lenta ni transcordada ni perduda.

Acudeix al vespre, vida meva;

veuen recordant un cant, vida meva,

si la cançó reconeixes d'apresa

i si el meu nom encara recordes.

T'espero sense termini ni temps.

No tinguis por nit, boirina ni xàfec.

Acudeix amb sender o sense sender.

Truca'm on tu ets, ànima meva,

i marxa recte cap a mi,company.

Petons

En aquest poema Gabriela Mistral presenta els petons en les seves diverses versions, tals com els petons de la sensualitat, de l'afecte, de la veritat o de l'agraïment. Un recorregut que culmina en els petons únics, aquells creats per ser estimat.

Hi ha petons que pronuncien per si sols

la sentència d'amor condemnatòria

hi ha petons que es fan amb la mirada

hi ha petons que es fan amb la memòria.

Hi ha petons silenciosos, petons nobles

hi ha petons enigmàtics, sincers

hi ha petons que es donen només les ànimes

hi ha petons per prohibits, veritables.

Hi ha petons que calcinen i que fereixen,

hi ha petons que prenen els sentits,

hi ha petons misteriosos que han deixat

mil somnis errants i perduts.

Hi ha petons problemàtics que tanquen

una clau que ningú ha desxifrat,

hi ha petons que engendren la tragèdia

quantes roses en fermall han esfullat.

Hi ha petons perfumats, petons tebis

que bateguen en ín estafes anhels,

hi ha petons que als llavis deixen empremtes

com un camp de sol entre dos gels.

Hi ha petons que semblen assutzenes

persublims, ingenus i per cigars,

hi ha petons traïdors i covards,

hi ha petons maleïts i perjurs.

Judes fa un petó a Jesús i deixa impresa

en el seu rostre de Déu, la felonia,

mentre la Magdalena amb els seus petons

fortifica pietosa la seva agonia.

Des de llavors en els petons palpita

l'amor, la traïció i els dolors,

en les noces humanes s'assemblen

a la brisa que juga amb les flors.

Hi ha petons que produeixen desvaris

d'amorosa passió ardent i boja,

tu els coneixes bé són petons meus

inventats per mi, per a la teva boca.

Petons de flama que en rastre imprès porten els solcs d'un amor vedat,

petons de tempestat, salvatges petons

que només els nostres llavis han provat.

T'en recordes del primer…? Indefinible;

va cobrir la teva faç de cardens vermells

i en els espasmes d'emoció terrible,

es van emportar de llàgrimes els teus ulls. et vaig veure gelós imaginant greuges,

et vaig suspendre als meus braços… va vibrar un petó,

i què vesteix després…? Sang als meusllavis> jo et vaig ensenyar a besar amb petons meus

inventats per mi, per a la teva boca.

Segur que la poesia de Gabriela Mistral els ha robat més d'un sospir. I és que no per res la seva obra ha transcendit a nivell planetari, deixant una marca indeleble a la cultura de Llatinoamèrica.

Guardonada amb el Premi Nobel el 1945 i amb el Premi Nacional de Literatura el 1951, la seva vida, pensament, obra i amors continuen sent objecte d'estudi actualment.